El medi-ocre viu atrapat entre la televisió i la realitat, més o menys com la nena de poltergeist, per un costat és conscient d’allò que l’envolta i per l’altre es passa el dia engolint la porqueria que surt per antena a totes hores. Per aquest motiu neix el racó del medi-ocre, és un crit (no gaire alt) per plantejar una realitat que ens rodeja, els medi-ocres dominem el món.

Secció yonki: addicte a House
House va aparèixer a la meva vida el dia que estava ubicant la tele del menjador al lavabo, més o menys entre el bidet i l’escombreta de netejar les restes fecals, perquè desde fa un temps és el lloc que es mereix.
Tothom em parlava de la sèrie i he de reconèixer que em començava a fer por les bones crítiques, normalment em sol passar que després ho veig i em resulta una merda punxada en un pal...
Doncs no, tot al contrari, aquesta sèrie m’ha captivat desde el principi, m’encanta el metge cabró, sarcàstic i molts cops insuportable, sense edulcorants, com la vida que tenim davant els ulls, real. Si tens càncer et mors, i punt. No hi ha més volta de full, les malalties i la mort sense explicació ni motius, l’atzar de viure o morir.
Gràcies a aquesta sèrie torno a recuperar la il•lusió d’enganxar-me de nou a la tele. Finalment algú omple el buit que em va deixar Expediente X.

Secció d’indignació suprema:
la salsa rosa
No puc. No em puc creure que a la gent li importi tant la vida de quatre pusilànimes que s’arrosseguen com llimacs tísics i pudents pels platós de televisió parlant de les seves misèries més íntimes davant les càmeres.

Ni tenen sentit del ridícul ni els importa el més mínim fer el patètic i deixar que els periodistes casposos (si es poden dir periodistes...) els preguntin sobre les coses més estúpides i inversemblants de la seva vida.

Llavors hi ha un punt en què em perdo... per què ho veu tanta gent? Per què entre tants alimenten tots aquests paràsits i arrasen amb les quotes de pantalla?
Passo. No ho puc entendre.


Secció futbolera: el mundial
Fa poc vaig llegir que a l’Argentina volen posar televisors a les escoles per seguir el mundial de futbol i així frenar l’absentisme escolar. És una manera de motivar com una altra, no ho discuteixo, pero ja posats, per què no posen a cada aula un tirador de cervesa i uns futbolins? Segur que anirien tots a classe...
Es que la gent ens tornem idiotes, a Espanya (el país aquest que tenim aquí a la vora) aquestes coses no passen, com que no tenen ni idea de que es guanyar un mundial doncs ja estan curats de qualsevol tipus d’eufòria… Aquestes mesures no els hi fan falta. Com a molt una ràdio cutre per aula i tira milles.


Secció de ràbia: els veïns

Que la gent es fa gran és obvi, que ja no tolerin el soroll o qualsevol anomalia externa a la seva vivenda ho puc arribar a entendre, però que per sistema a cada comunitat de veïns et trobis sempre al tocapilotes amargat de la vida ja no.
Voldria dedicar aquesta secció al impresentable del meu veí del cinquè. Un amargat com tants que corren pel món que sembla que només existeixin per ser un pal a les rodes a la vida dels altres, un desconegut que per uns instants passa a ser el protagonista de la meva ràbia més incontrolada i ferotge i un brètol que em fa sortir el Hulk que porto a dins cada cop que me’l trobo per l’escala.
Espero que un dia esclati l’ascensor i es passi mesos pujant a peu per les escales, aixó sí, sense rencor. (no poc).

El propòsit de la secció es unir tot el nostre potencial medi-ocre, així doncs teniu l’adreça per enviar per via mail totes les coses que us passin pel cap, via lliure.
Enviar comentario

En Jorge Palom vol que quedi clar que entre aquesta secció i l’anterior, tot i que ha rebut ofertes, encara mai ningú li ha donat pel darrera, o almenys que ell ho recordi ...