El medi-ocre viu atrapat entre la televisió i la realitat, més o menys com la nena de poltergeist, per un costat és conscient d’allò que l’envolta i per l’altre es passa el dia engolint la porqueria que surt per antena a totes hores. Per aquest motiu neix el racó del medi-ocre, és un crit (no gaire alt) per plantejar una realitat que ens rodeja, els medi-ocres dominem el món.

Secció de sorpresa absoluta:
Els mails!...
El medi-ocre volia compartir amb tots vosaltres la notícia que finalment ha rebut mails. Al•leluia! N’hi havia tres però dos no eren per a mi, però tant és, estic taaaant content!

Secció de diarrea mental:
Gran hermano
Ho reconec: he sigut addicte a Gran hermano, admeto que tot i que no segueixo l’última edició em sé noms. Si veig un grenyut amb cueta sé que es diu Dayron, si veig una rossa embotida en uns pantalons impossibles i pintada per una mà amb parkinson sé que es diu Imma, és increïble! Es possible no seguir-ho i saber els noms de tots. Suposo que en part és per aquest nou descobriment televisiu, el tourmix dels zappings. Encara no en mitja hora pots estar al dia de totes les barbaritats que han succeït a la tele durant la setmana, és un estalvi de temps brutal però a la vegada et posa al dia de totes les freakades que havies decidit no veure.

I aquest fenomen del reality show (xou d’impacte, en català)? A tothom ens fa gràcia veure com dins la casa tots es rebenten a crits, com es repeteixen temes fins arribar a avorrir, com es gesten enfarfegades relacions entre els concursants... i ens fa gràcia destripar-los des del sofà de casa, que si un és idiota, que l’altre no el soportes, que aquella és una desgraciada, i l’altre és un macarra...
El més absurd és que ja fa una pila d’anys que ho fan i estan creant una pila de mediocres que han viscut els seus cinc minuts de glòria i que després han de tornar a la realitat i baixar a comprar el pà amb xandall com tothom... la fama d’aquest programa és tan tangible com una flatulència mal tirada, i en el pitjor dels casos amb closca.


Secció irreversible:
Caure al buit
Tinc 27 anys. Segons un anunci és el moment de comprar-me un Audi, ja no tinc edat de fer el burro arrosegant el fetge per les discoteques i necessito un pla de pensions amb rendiment triple, comprar-me una casa i deixar que una hipoteca em tingui lligat de per vida amb una entitat financera, casar-me i tenir uns quants fills que m’odiïn quan sigui gran i em tanquin a una residència quan em pixi i em cagui a sobre.

Això si, sense oblidar mai que formo part d’un sistema de vida envejable: que si surto i veig món em trobaré molta misèria, em trobaré gent que viu de manera rudimentària i que no gaudeix de tot el que nosaltres tenim.
I què tenim? El cervell contaminat.

Secció de matinada:
L’okupa

Al costat de casa tinc un munt d’okupes i no paro de sentir els veïns com es caguen, (literalment) en que aquesta trepa tingui casa i no paguin impostos, llum,aigua, etc.
A mi, particularment, me la bufa d’una manera brutal però hi ha una cosa que em produeix molta gràcia, he sentit molts discursos pseudocatastròficsapocalípticsipersecutoris dels okupes i em trenco el cul quan després d’escoltar tota la retòrica rovellada antipoliciaca i governamental cauen en el parany de defensar la propietat privada. Segons els seus ideals es caguen en ella però després…Que no els toquin la casa! És ben curiós veure com tots en diferent grau anem buscant el mateix: ens busquem la vida, construim el nostre sostre i el defensem amb dents i ungles.
No en trec conclusions. Cadascú té els seus ideals per defensar-los a mort, estigui equivocat o no. Jo particularment no trobo malament que s’ocupin cases abandonades però s’ha de canviar el discurs perquè apart de l’olor a florit té els fonaments més cascats que una casa del Carmel.

El propòsit de la secció es unir tot el nostre potencial medi-ocre, així doncs teniu l’adreça per enviar per via mail totes les coses que us passin pel cap, via lliure.
Enviar comentario

En Jorge Palom vol que quedi clar que entre aquesta secció i l’anterior, tot i que ha rebut ofertes, encara mai ningú li ha donat pel darrera, o almenys que ell ho recordi ...