El medi-ocre viu atrapat entre la televisió i la realitat, més o menys com la nena de poltergeist, per un costat és conscient d’allò que l’envolta i per l’altre es passa el dia engolint la porqueria que surt per antena a totes hores. Per aquest motiu neix el racó del medi-ocre, és un crit (no gaire alt) per plantejar una realitat que ens rodeja, els medi-ocres dominem el món.

Miro el mòbil i observo incrèdul que som al 2005, i sobre tot quan forrest gump treballa a la porta d’una coneguda discoteca i no et deixa entrar perquè portes calçat esportiu. Fa gràcia com mouen el cap a l’estil terminator per localitzar qualsevol focus de perill que pugui deteriorar el glamour del local, xiuxiuegen pel pinganillo mentre creuen els braços per muscular els bíceps i acollonir el personal.
Visualitzen l’enemic i ataquen.

“No puedes entrar con calzado deportivo” fantàstic. Parlen a l’espai sense mirar-te perquè aquells que no portem sabates som sers inferiors.
De tornada cap a casa planejo el segon atac que vindrà gairebè sense voler just el cap de setmana següent, un conegut ens convida a la mateixa discoteca i com a bon medi-ocre m’adapto a la situació i aparec una mica més tard que tothom, i amb sabates! Quina és la meva sorpresa... Quan arribo a la porta i pronuncio el seu nom el mur de carn que duu per cervell un spectrum no em mira en cap moment als peus, em deixa entrar amb un to reverencial, i el més sorprenent, em tracta com una persona! Inexplicable.

No sabria dir durant quantes hores i hores va sortir el pobre Jean Paul de cos present per la televisió, semblava com una jornada d’aquestes de futbol sala que dura 48 hores sense parar. A totes hores el cadàver en pantalla, documentals, especials, un desplegament espectacular de tots els mitjans de comunicació, i txim-pum. S’ha acabat. Ja no recordem qui era el que hi havia abans del papa Mazinger; és l’esglèsia católica de la nova era, un gran hermano en versió papal; tanquen tots els cardenals a la Capella Sixtina i en fan d’aixó un “reality show” amb cobertura mundial, tanmateix els propis protagonistes esdevenen al poc temps autèntics desconeguts de la vida que van tenir els seus 5 minuts de gloria, igual que a la casa de tu vida o a la granja o a qualsevol d’aquests programes que ningú reconeix que els veu i que arrassen amb les quotes de pantalla.

Algú recorda qui era el guanyador del quart gran hermano? Passará el mateix quan ens preguntin d’aquí un temps que és un conclave. El més segur, contestarem que és l’aixeta d’un bidet o alguna barbaritat, és el poder de la televisió...

Com a bon medi-ocre vaig fer la comunió sense saber que estava fent, em semblava extrany anar a fer la catequesi i no entenia el motiu pel qual em feien pintar un portal de betlem de colors ( que va pintar el meu pare...) i estudiar la bíblia perquè em donessin el permís per poder fer la comunió. El pare nosequè va posar tots els impediments possibles per prohibir que anés al poble de la meva mare a fer-la, és fantàstic com d’oberts són al diàleg i a la comprensió...

Un cop al poble em van fer confessar per primera i única vegada a la meva vida i les tarifes per no anar a l'infern m'encanten: pensaments pecaminosos, cinc pare nostre; veure revistes de dones despullades, vuit pare nostre; tocaments, quinze pare nostres...Si practiqués el catolicisme ara estaria perdent la meitat de la meva vida resant.

I el trauma que et queda? em van vestir com si fós el fill d’un macarra italiá, amb un mini traje de mafiós i carregat de cadenes,anells i repentinat cap endarrera amb gomina, penós.
I a més vaig recitar una poesia a una verge que mirava extrany, li havien pintat els ulls que semblava el Dioni, era patètic.
Estimats pares, moltes gràcies!

El propòsit de la secció es unir tot el nostre potencial medi-ocre, així doncs teniu l’adreça per enviar per via mail totes les coses que us passin pel cap, via lliure.
Enviar comentario

Després de l’accident de cotxe que va patir (o provocar, ves a saber...) fa uns mesos, en Jorge Palom vol que quedi clar que mai li han donat pel darrera, o almenys que ell ho recordi...