| Per
Albert Fibla 07/04/05
- Què és per a tu el Mediterráneo?
- El lloc on treballo, on tinc la meva família… On
m’emborratxo, on aprenc coses cada dia, on conec gent diferent,
on em formo com a persona.
- Has trobat un punt de referència
en algun dels companys que has conegut al Medi?
- Encara ara, quan obro la porta i escolto cantar el Juanjo Ferrer,
m’adono que ell és el meu referent. Pel seu repertori,
per la seva veu, per la seva manera de tocar la guitarra, per la
seva expressió artística damunt de l’escenari.
- Però amb qui més has
tocat és amb en Dani Galiot, qui ara, precisament, està
gravant el seu primer disc. Et veus amb ell per molts anys?
- Espero que el Dani em segueixi tenint al seu costat, com a amic
i com a músic. El seu projecte apunta bastant alt, te un
missatge dels més dignes que he escoltat mai i una gran capacitat
musical.
- Canvi de tema: els que et coneixen
de fa temps mai t’havien vist amb aquestes grenyes…
- Je, je, je. Això és degut a la mandra, que últimament
en tinc molta, i, sobretot, al canvi interior que ha hagut a la
meva vida en els darrers temps. Potser la meva imatge és
un reflex del que em passa per dins: m’estic deixant créixer
l’ànima.
- Suposo que no tens cap interès
en explicar què ha passat perquè hagin esdevingut
aquests canvis…
-...
- Entesos. Fa set anys que vas començar
a cantar al Medi però has viscut algunes èpoques fora
de Barcelona…
- Tres anys a Vic i quatre mesos a Londres.
- Què va passar a Londres?
- Estava confós i vaig utilitzar la música com a excusa
per fugir. La típica fugida adolescent. Vaig triar un altre
país, una altra cultura, una altra llengua, mirant que el
canvi fos més brusc. A la tornada, tenia unes altres expectatives
i havia après unes quantes cançons més. Van
haver moments de pena, però l’experiència va
ser positiva. El que més vaig trobar a faltar va ser el Medi.
- I els tres anys de Vic?
- Hi vaig anar gràcies al Dani Galiot. Vaig conèixer
una noia, em vaig enamorar, vaig cantar-li moltes cançons
i varem acabar vivint junts. Però la cosa no va funcionar
i vaig tornar cap aquí.
- D’això fa, més
o menys, un any. Què ha canviat en tu i quins canvis vas
trobar al Medi?
- Tot estava igual com ho vaig deixar. Jo he hagut de tornar a trobar
un lloc, fent substitucions i escalant mica en mica fins a arribar
on era abans.
- Sorprèn que no tinguis una
actuació fixa.
- M’encantaria tenir-la. Em suposaria una mínima estabilitat
econòmica i em permetria guanyar-me la vida fent música,
que és el que més m’agrada.
- També sorprèn que no
composis.
- Potser és una excusa, però sempre he pensat que
no estic preparat. He d’aprendre moltes coses encara. Molta
música, moltes noves paraules i noves formes de comunicació
per tal de trobar la sutileza (sic) suficient per dir les coses
tal com vull dir-les.
- No has tingut mai la necessitat d’escriure
cançons?
- No fins al punt d’haver-ho de fer. Tot i que ara em comença
a cridar molt la necessitat de crear músiques. Lletres? No
crec que tingui coses tan interessants per dir com per fer-les saber
a tothom.
- Potser no amb el que escrius, però
sí amb el que interpretes…
- La música és el llenguatge amb el qual m’expresso
millor i he mirat de trobar-lo en diferents instruments.
- Toques la guitarra i el piano, oi?
- I ara m’he comprat una trompeta… je, je. El meu pare
és afinador de pianos, per això vaig començar
amb aquest instrument. Després va venir la guitarra. Em sabia
quatre acords, que havia après tocant cançons de missa,
quan vaig aparèixer pel Mediterráneo i al Paco Martín
li va fer gràcia com cantava. Em va proposar de treballar
aquí i no ho vaig dubtar: vaig deixar els estudis quan estava
a punt d’acabar tercer de BUP i des d’aleshores estic
vinculat al Medi.
- Vaja, ho vas deixar tot per guanyar-te
la vida només amb una guitarra i la teva veu.
- No m’agrada massa la meva veu.
- Els qui et coneixen de fa temps asseguren
que hi ha hagut una evolució.
- Amb els anys he après a interpretar, però la veu
és la mateixa.
- Permet-me discrepar.
|
